Una mica de rascada cerebral

L'home sempre fingeix per a poder no ser conscient de com és el món en realitat. Ja sigui per la veritat pactada de Nietzsche o per les extrapolacions de la ciència que considerem com a vertaderes, però que en realitat no tenim ni idea de si ho són en realitat.

Des de sempre, l'home ha estat en desavantatge. Un home sol al mig del desert no té moltes possibilitats de sobreviure, ja sigui perquè es mori de sed, per una picadura d'una serp o perquè se l'empassa la sorra... A més, es fa molt dur sobreviure si ets conscient que d'aquí poc moriràs. L'home necessita sentir-se important i no li agrada pensar en la seva fi.

La religió és un exemple de la necessitat de l'home de fingir. Quant fa que existeixen les creences? Des de que l'home és capaç de ser conscient de sí mateix hi ha creences. Sempre hem necessitat creure que no se'ns acaba tot quan morim. Així, la religió ens proporciona un descans que, encara que sigui fals (estaríem dient que no va ser Déu qui va crear l'home, sinó que l'home va crear Déu) ens ajuda a mantenir-nos ferms. Moltes pel·lícules ens parlen de l'home que s'enssorra quan perd les seves creences, quan veu que "no servirà de res continuar vivint".

Creure en qualsevol cosa, existeixi o no, sigui possible de fer o no, etc. és el que manté el nostre cervell ocupat i ens permet pasar per alt el fet que el què fem no tindrà cap mena d'importància un cop estiguem morts. Molta gent vol fer coses que perdurin al llarg del temps, però aquesta visió egoïsta de ser "importants" s'acaba de cop quan deixen d'existir.

A més, viure en societat implica, necessàriament, saber fingir. Quants cops no hem anat al sopar familiar que, tot i sabent que no ens agradarà gens, que serà un rotllo, que fins i tot la tortuga de la teva àvia apren a fer footing per no morir d'aburriment, hi anem perquè és el que toca fer; perquè és el que S'HA de fer. Un cop ets allà intentes que tot vagi bé, és a dir, fingeixes perquè vols que tot s'acabi bé. Ja hi som, altre cop fingim; fingim coses que no són certes en realitat. Però ho fem perquè ens sentim bé amb nosaltres mateixos d'acutar correctament davant un codi moral establert per la nostra societat.

La sinceritat absoluta no és bona. Ara, tampoc és bo ser un mentider. S'ha de saber dir veritats però amb moderació, és a dir, no dir mentides, però tampoc dir tooota la veritat.